Àmbit: Activitats productives, processos i tècniques

Codi:
IPCIME 1/008

Nom propi de l’element: 
La producció de mel d’abella

Breu descripció:
L’apicultura és l’activitat dedicada a la cria i la cura de colònies d’abelles amb l’objectiu principal d’obtenir els productes que aquests insectes elaboren i recol·lecten per al consum humà. El producte principal que s’obté de l’activitat apícola és la mel, però també es pot obtenir cera, pròpolis, pol·len, gelea reial i verí. El consum de mel d’abelles sorgeix en la prehistòria, en el context d’una economia de subsistència basada en la necessitat vital d’aprofitar tots els aliments que el medi ofereix a l’home. A conseqüència del bon gust que té al paladar humà i els beneficis per a la salut que s’atribueixen a la mel, l’abellerol ―la persona que exerceix l’activitat apícola i que assumeix les responsabilitats i els riscos inherents a la gestió d’un abellar― utilitza avui dia el mètode apícola mobilista, que permet controlar i optimitzar al màxim la producció de les abelles.

La mel de Menorca destaca per la seva qualitat i delicadesa. La variada flora venturera que hi ha al camp i la influència de la mar i la salinitat de l’ambient illenc li aporten unes característiques organolèptiques força particulars. A Menorca no hi ha gaire abellerols que es dediquin professionalment a l’activitat apícola; de fet, la producció de mel és, ara per ara, força limitada i té com a mercat gairebé exclusiu la pròpia illa.

Grup i/o comunitat:
Apicultors

Tipus d’element:
ACTIVITATS PRODUCTIVES, PROCESSOS I TÈCNIQUES

Idioma d’expressió / Variant dialectal:
Català / menorquí

Localització:
Alaior
Ciutadella de Menorca
Es Castell
Es Mercadal
Es Migjorn Gran
Ferreries
Fornells (es Mercadal)
Llucmaçanes (Maó)
Maó
Sant Climent (Maó)
Sant Lluís

Descripció de la localització:
Els abellars es troben en finques i propietats d’arreu de l’illa. Val a dir, emperò, que la ubicació dels apiaris és decisiva en el tipus de mel que elaboren les abelles, ja que la flora no és homogènia arreu del territori illenc. La major o menor presència de marina, la proximitat de la costa, l’exposició o no al vent, el tipus de sòl, la presència d’aigua; en definitiva, l’ecosistema d’un lloc és determinant en la mel, ja que la flora de la qual les abelles extreuen el pol·len i el nèctar per elaborar la mel no és la mateixa en tots els llocs. A tall d’exemple, si el nord dels termes des Mercadal i Maó és adequat per obtenir un certs tipus de mel, com ara la de romaní (Rosmarinus officinalis) o la de xipell (Erica multiflora), en ser un entorn on hi ha una major presència d’aquestes plantes, les característiques del migjorn permeten a les abelles produir una mel amb una major varietat d’espècies florals.

També són determinants la pluviometria i la fondària del sol, que permeten allargar la floració en funció de la humitat que reté la terra. A Menorca, a grans trets, es considera que Ferreries, es Mercadal, es Migjorn Gran i Alaior són les zones de l’illa on hi ha un millor comportament pluviomètric i una major fondària de la terra, amb la qual cosa, amb les mateixes quantitats de pluja, les floracions s’allarguen un parell de setmanes més en comparació amb altres zones de l’illa amb la terra molt més prima, com ara el nord del terme de Ciutadella o el sud dels termes de Maó, Sant Lluís i es Castell, per exemple.

Els locals de processament i envasat de la mel dels apicultors que la comercialitzen es troben majoritàriament als termes de Ciutadella i Maó, encara que els seus assentaments es reparteixen també en finques d’altres municipis.

Periodicitat:
Contínua

Descripció de la data de realització / periodicitat:
Si es volen obtenir bons resultats quant a producció de mel, l’apicultor ha de dedicar-se als seus apiaris tot l’any i de manera continuada, i ha de destinar esforços i temps a observar, cuidar i medicar les seves colònies d’abelles. Amb tot, la feina més intensa de l’abellerol és l’extracció de mel, la qual està condicionada a la climatologia i als processos de floració, i que, en el cas de Menorca, es realitza principalment a la primavera i la tardor, encara que també es pot collir mel els mesos d’hivern.

Generalment, a principis del mes de juny comença a Menorca la recol·lecció de mel, que es pot allargar, si l’hivern ha estat plujós, fins a principis del mes de juliol. És aquest el moment en què les abelles ja tenen provisió de mel, tot coincidint amb l’inici de la desaparició de les flors de la primavera. Al pic de l’estiu, les reines baixen la posta de cries per manca de floració i no la tornen a incrementar fins que arriba la tardor, per la qual cosa la feina de recol·lecció de mel per part de l’apicultor s’atura durant aquest període. El mes de setembre s’examinen les colònies, es mediquen per prevenir possibles malalties i es comprova l’estat de les reserves de mel per, quan arribi la tardor i hi torni a haver flors i les reines emprenguin la posta, les abelles puguin tornar a fer reserva de mel. L’abellerol pot tornar a collir mel entre els mesos d’octubre i desembre. Segons com es desenvolupen les temporades de collita, i a mesura que s’extreu la mel, s’afegeixen les caixes amb bresques artificials renovades que siguin necessàries perquè les abelles no deixin de produir, i a mesura que es cull, es processa.

Als mesos d’hivern també es pot collir mel de les floracions d’aquesta estació, però és aquest el moment idoni per netejar, arranjar i reparar els quadres i les cases buides, i fer totes aquelles feines necessàries als apiaris per quan les abelles augmentin la seva activitat en arribar la primavera.

A mesura que s’atraca la primavera, cap al mes de març, i sempre condicionats per la climatologia, s’ha de tornar a revisar la provisió de mel, s’ha d’observar si hi ha o no reina i veure l’estat de les cries, per poder actuar en conseqüència. A partir d’aquest mes i fins al maig s’afegeixen caixes amb fulls de cera renovada per assegurar la bona continuïtat dels apiaris i la producció de mel. El mes de març les colònies es tornen a medicar. Si les abelles han criat adequadament durant l’hivern i els ruscs mantenen un estat saludable, quan arriba el mes d’abril les abelles comencen a sortir a la recerca del pol·len de les flors de la primavera i a fabricar mel amb més quantitat, que es podrà començar a collir el mes de maig si l’any és favorable, o el mes següent. En aquest període de l’any els abellerols també duen a terme les accions necessàries, seguint metodologies pròpies, per afavorir la reproducció de les colònies amb l’objectiu d’ampliar les seves explotacions apícoles.

En definitiva, el període més intens de feina per a l’abellerol és el que va del mes març al mes de novembre, amb un parèntesi entre mitjans de juliol i mitjans de setembre. És especialment intens el període que va de març a juliol, que és quan hi ha més producció de mel.

Altrament, les abelles visiten unes espècies o unes altres en funció de l’estació de l’any; és a dir, del moment de floració de cadascuna, ja que les flors del camp no són les mateixes a la primavera que a l’hivern. A tall d’exemple, i en trets generals, la floració de la tardor la marquen el xipell (Erica multiflora) i el garrover (Ceratonia siliqua); a l’hivern, l’heura (Hedera helix), el romaní (Rosmarinus officinalis) i el bruc (Erica scoparia i Erica arborea); a la primavera, l’albó (Asphodelus microcarpus), al qual segueixen l’enclova (Hedysarum coronarium) i el card blanc (Galactites tomentosa), i a l’estiu no hi ha cap floració destacable, però sí que és important la feina de pol·linització que fan les abelles de mel per a l’estivada, açò és, el que es cultiva a l’hort els mesos de primavera (abril i maig) i els fruits resultants es cullen durant els mesos d’estiu (juliol, agost i setembre). Els cicles de floració, per tant, determinen la collita de la mel per part de l’abellerol: de maig a juliol es cull la mel de les flors de primavera, d’octubre a desembre la mel de flors de tardor, i a partir de desembre fins a la primavera següent la mel de flors d’hivern; de manera que a finals de desembre fins a principis del mes de gener es pot recollir mel de xipell (Erica multiflora), els mesos de febrer i març es pot collir mel de romaní (Rosmarinus officinalis) i els mesos de març i abril es pot collir mel de bruc (Erica scoparia i Erica arborea).

S’ha de tenir en compte, emperò, que les espècies florals que visiten les abelles són les mateixes cada any, però els seus cicles i períodes de floració no són idèntics d’un any a un altre. La floració està condicionada a la climatologia i a la pluviometria, de manera que un any la floració d’una espècie es pot retardar, avançar, allargar o acurçar en relació amb un altre any, i aquest fet té la seva incidència en el producte resultant de la feina de les abelles. Els bons abellerols són capaços d’apreciar els canvis que es produeixen en el gust de mel d’uns anys a uns altres segons els processos de floració que es donen al llarg de l’any.

Descripció general:
L’apicultura és l’activitat dedicada a la cria i la cura de colònies d’abelles amb l’objectiu d’obtenir els productes que aquests insectes elaboren i recol·lecten per al consum humà. El producte principal que s’obté de l’activitat apícola és la mel, però també es pot obtenir cera, pròpolis, pol·len, gelea reial i verí, sense oblidar que l’apicultura també es desenvolupa per la funció pol·linitzadora que té en els conreus, per la qual cosa també pot estar al servei de la producció agrícola.

El consum de mel d’abelles sorgeix en la prehistòria, en el context d’una economia de subsistència basada en la necessitat vital d’aprofitar tots els aliments que el medi ofereix a l’home i, a conseqüència del bon gust que té al paladar humà i els beneficis per a la salut que s’atribueixen a la mel, l’abellerol ―la persona que exerceix l’activitat apícola i que assumeix les responsabilitats i els riscos inherents a la gestió d’un abellar― utilitza l’apicultura per controlar i optimitzar al màxim la producció de les abelles. A Menorca, la producció de l’abellerol ha estat limitada i, tradicionalment, ha estat desenvolupada per persones procedents de l’àmbit de la pagesia com una activitat complementària; és a dir, que no ha format part de les feines obligades del pagès en el lloc. L’apicultura a Menorca s’ha destinat bàsicament a l’autoconsum i a la venda a la menuda; no obstant, ha destacat per la seva gran qualitat i delicadesa.

La legislació actualment vigent en matèria apícola determina que un abellar es destina a l’autoconsum quan no supera les quinze cases d’abelles; l’explotació apícola que no supera les cent-cinquanta cases d’abelles es considera no professional, i la professional és la que té un nombre superior als cent-cinquanta ruscs. Les explotacions apícoles per a l’autoconsum són petits apiaris de persones que elaboren mel per a satisfacció i afecció personal i que la destinen, principalment, al consum propi. Al segon grup corresponen aquells abellerols que tenen més ruscs que els anteriors i que, per tant, poden produir més mel i poden vendre-la en circuits comercials oficials o no com una activitat complementària. El tercer és el dels apicultors professionals, que es dediquen de manera exclusiva a la producció de mel i que tenen com a objectiu la comercialització del producte resultant de la seva activitat per al desenvolupament empresarial del seu negoci. Actualment els circuits comercials oficials a través dels quals es ven la mel de Menorca són els petits comerços de queviures, les dietètiques, les botigues especialitzades en producte natural, les tendes gourmet o de producte local, fires i mercats agraris, o els supermercats. Els abellerols, professionals o no, que disposen de marca pròpia i comercialitzen la seva mel als circuits oficials també es poden dedicar a produir i comercialitzar altres productes que fan les abelles o elaboracions pròpies que contenen com ingredients alguns d’aquests productes.

En qualsevol cas, i ateses les limitacions dels apiaris i de les xifres de mel que es produeixen a l’illa, no hi ha productors especialitzats en abellars que vagin més enllà de la producció de mel o d’altres productes de les abelles ―com ara els apiaris destinats exclusivament a la selecció i la cria d’abelles o a la pol·linització dels camps de cultiu, per exemple―, i tots ells dediquen la seva activitat bàsicament a la producció de mel. Per altra banda, el procés de producció i de comercialització de la mel està poc o gens industrialitzat, de manera que l’abellerol sol ser el responsable directe de tot el procés de producció, des de tenir cura dels ruscs a extreure, filtrar, envasar, etiquetar, distribuir i comercialitzar la producció de la seva explotació apícola.

El sistema apícola que s’utilitza actualment a Menorca és el mobilista de ruscs de caixes en disposició vertical. Majoritàriament s’utilitza el model Dadant, malgrat que en els darrers anys s’ha incrementant l’ús del tipus Langstroth. A Menorca, els ruscs, l’instrumental i la infraestructura que s’empra per desenvolupar l’activitat apícola són, per tant, els estàndards, els models i les tipologies que s’utilitzen arreu. Les cases d’abelles són caixes quadrades o rectangulars de llenya o d’un altre material industrial dintre de les quals es distribueixen els quadres mòbils amb els fulls de cera impresos, que es poden extreure sense trencar les bresques ni malmetre l’activitat de la colònia. La casa es compon de dues, tres o més caixes superposades. L’únic accés a l’interior de la casa que tenen les abelles són unes petites obertures a la part més baixa de la caixa inferior, que es coneixen amb el nom de piqueres o trescadors. En aquesta caixa és on es col·loca la reina i on cria, i no pot accedir a les caixes superiors, que es destinen a reserva de mel. Quan l’apicultor ha de recol·lectar la mel, comença sempre per les caixes de dalt, a fi de destorbar la colònia el mínim possible, i amb aquest sistema de bresques mòbils es pot detectar, i erradicar amb més facilitat, qualsevol malaltia que s’hi observi.

Els quadres de les caixes serveixen per fixar-hi els fulls artificials de cera, amb les cel·les impreses a les dues cares, a partir de les quals les abelles fan les bresques i les omplen de mel. La bresca prefabricada és una avantatge considerable perquè implica que les abelles no tenen la necessitat de construir-la i poden dedicar més temps a fer provisió de mel; els quadres mòbils es manipulen amb els extractors, una eina que permet treure i observar els quadres sense malmetre l’harmonia i el normal funcionament de la colònia i sense sacrificar innecessàriament cap abella. Un avantatge important també del sistema mobilista és que permet la transhumància apícola; és a dir, traslladar les colònies d’un lloc a un altre segons els processos de floració, o segons els interessos i les circumstàncies de l’abellerol, sense destorbar massa el seu funcionament intern.

Els abellars que pertanyen a una mateixa explotació apícola poden estar en un únic assentament; és a dir, en un sol emplaçament, o poden estar repartits en diferents assentaments, segons el volum de l’explotació i la conveniència de l’apicultor. Majoritàriament, els abellars són lleixes, és a dir, que estan en el mateix assentament tot l’any; però també hi ha els transhumants, és a dir, els que són desplaçats a un altre o a uns altres assentaments al llarg de l’any.

Les explotacions apícoles per a l’autoconsum solen tenir un sol assentament, habitualment, en terrenys del mateix abellerol. Les explotacions apícoles amb un major nombre de ruscs ―sobretot els professionals― solen distribuir els seus apiaris en diferents assentaments, en terrenys propis o de diferents propietaris. Quan un apicultor vol ubicar un o més assentaments en una finca ha d’arribar a un acord amb el pagès o el propietari, el qual se sol concretar en un percentatge de mel per a consum propi o, també, en la reserva d’un lot de producte, que el pagès comercialitzarà a través dels seus circuits habituals de venda ―la botiga del lloc o en fires i mercats agraris, per exemple― tot obtenint un petit marge de benefici. En qualsevol cas, a l’hora de triar l’emplaçament per a l’abellar, se cerquen indrets amb una floració favorable i llocs resguardats del vent, sobretot de la tramuntana. Els ruscs s’orienten cap a llevant, perquè els doni el sol de bon matí a l’hivern, i per aïllar-los de la banyadura i la humitat se solen col·locar a certa altura del terra.

Si es vol augmentar una explotació apícola, l’abellerol pot recórrer a diferents mètodes. Un d’ells és posar els mitjans adequats i les condicions idònies per afavorir la cria de reines noves perquè es formin eixams i parteixin a crear noves colònies; és a dir, forçar la reproducció i l’augment d’una colònia sana perquè eixameni. Per agafar l’eixam que surt d’un rusc per crear una nova colònia, el mètode és oferir-li un espai adequat perquè s’hi s’instal·li. Quan arriba la primavera l’apicultor sol deixar cases buides amb alguna bresca emprada a prop dels apiaris, o pot afegir-hi alguna substància comercial específica per atreure les abelles, per intentar capturar algun eixam i, així, ampliar l’explotació. Un altre mètode d’ampliació d’una colònia és dividir-la artificialment. Les variants del procés són múltiples però, en trets generals, el més simplificat consisteix a triar una colònia sana, extreure un o més quadres d’una caixa que tengui cries acabades de pondre i cel·les amb aliment, i posar-los en ruscs buits. A continuació, es tanca la casa i es trasllada suficientment enfora com perquè les abelles que hi hagi adherides al quadre fent feina no tornin a la colònia primigènia i abandonin les cries. En qualsevol cas, una manera artificial d’afavorir que una colònia eixameni és superpoblant el rusc perquè les abelles es vegin forçades a partir i formar una altra colònia. Açò es pot aconseguir estimulant el creixement de la colònia amb alimentació artificial addicional, sigui casolana o a través d’un producte comercial específic per a aquest fi. Una altra opció per ampliar una explotació és comprar les abelles a empreses especialitzades, amb tots els inconvenients que açò implica, sobretot pel que fa al transport i al seu trasllat a l’illa, perquè s’han de dur de fora.

Actualment l’activitat apícola està sotmesa a la normativa de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació dels Govern de les Illes Balears que regula les explotacions apícoles, així com a la normativa estatal i als diversos reglaments en matèria d’apicultura de la Unió Europea. Per poder desenvolupar la seva activitat, l’abellerol ―d’autoconsum, no professional i professional― ha de disposar del codi identificatiu del Registre d’Explotacions Ramaderes de les Illes Balears de la secció específica d’explotacions apícoles (la denominada cartilla apícola) i, consegüentment, del Registre General d’Explotacions Ramaderes (REGA) estatal específica per a l’activitat apícola. Un dels principals condicionats als quals s’han de sotmetre els apicultors són els referents a l’emplaçament dels apiaris, que han de respectar unes distàncies mínimes a llocs habitats i vies de comunicació, i a la identificació i la senyalització dels abellars. Els controls zootècnics i sanitaris per part de l’Administració competent i les dades de l’explotació apícola ―quantitat de ruscs, emplaçament dels abellars, trasllats, altes i baixes, tractaments sanitaris, anàlisis de laboratori, etc.― es recullen en la cartilla o llibre de registre facilitat per l’Administració autonòmica. Una vegada a l’any s’ha de donar compte a l’Administració de les dades recollides a la llibreta. Els llocs que tenen apiaris, siguin propis o de tercers, i que es dediquen a altres sectors de producció han de disposar tant dels registres reglamentaris dels sectors als quals dediquen la seva activitat com de l’específic d’explotació apícola.

Els abellerols que realitzen i comercialitzen elaboracions alimentàries que contenen productes de les abelles, disposen del registre sanitari de la Conselleria de Salut del Govern de les Illes Balears i, consegüentment, del Registre General Sanitari d’Empreses Alimentàries i Aliments (RGSEAA), de manera que la manipulació, el processament, l’envasat i l’etiquetatge del producte resultant es realitza segons la normativa general per als productes alimentaris. L’obligació de tenir registre sanitari per als abellerols que només comercialitzen mel ha variat en els últims anys, i en aquests moments l’Administració no exigeix tenir-ne, perquè es considera que la mel és un producte primari que no està subjecte a transformacions.

La climatologia i les característiques geològiques i geogràfiques de Menorca afavoreixen la producció de mel multifloral, amb predomini d’enclova (Hedysarum coronarium), albó (Asphodelus microcarpus), card blanc (Galactites tomentosa) i trèvol de prat (Lotus corniculatus subsp. Tenuis). No obstant açò, també es comercialitza mel monofloral de xipell (Erica multiflora), de romaní (Rosmarinus officinalis), d’enclova (Hedysarum coronarium), de trèvol de prat (Lotus corniculatus subsp. tenuis) i de bruc (Erica scoparia i Erica arborea).

El Consell Insular de Menorca va crear la marca de garantia Mel d’m’-Mel de Menorca, en el reglament de la qual s’estableixen les condicions que ha de tenir la mel per poder-la vendre amb aquest distintiu de qualitat. En trets generals, aquest reglament reconeix uns tipus de mel molt específics, que són els considerats característics i distintius de Menorca. La marca permet la venda de mel centrifugada; és a dir, en estat líquid o cristal·litzada, i la mel amb la bresca de cera amb les cel·les operculades. Per altra banda, reconeix la mel multifloral elaborada a partir del pol·len i el nèctar d’un nombre determinat de plantes ventureres que floreixen als camps de Menorca i que es recullen en el reglament, i les mels monoflorals d’enclova (Hedysarum coronarium), xipell (Erica multiflora), esbarzer (Rubus ulmifolius) i trèvol de prat (Lotus corniculatus subsp. Tenuis). Val a dir, emperò, que la iniciativa de crear aquesta marca de qualitat no s’ha desenvolupat suficientment i, ara per ara, no hi ha cap abellerol que s’hi hagi adherit, per la qual cosa no trobarem al mercat mel de Menorca amb aquesta etiqueta distintiva.

Actualment l’Associació Menorquina d’Apicultors, que aglutina la majoria d’abellerols de l’illa, té uns 140 afiliats, encara que no tots ells practiquen l’apicultura. I en tota l’illa hi ha comptabilitzades unes 1.600 cases d’abelles. Tot just una mitja dotzena de productors comercialitzen a Menorca la seva mel a través dels circuits comercials oficials amb marca pròpia.

Les explotacions apícoles professionals; és a dir, amb un nombre superior a 150 ruscs, que hi ha a Menorca actualment són la de Sebastià Pons, de Sant Climent (Maó), amb la marca S’Eixam, i la d’Antoni Anglada-Apicultura Menorca, SL, de Ciutadella, amb la marca Dolçamar. Apicultors no professionals amb marca pròpia hi ha Llorenç Riera, de Maó, amb la marca Apiario Mobilista Lorenzo Riera; Nenso Riera, de Ferreries, amb la marca Menorcamel; Miquel Àngel Anglada, de Ciutadella, amb la marca Mel i Untis; i Xec Gornés, de Ciutadella, amb la marca Mar de Mel-Mel de Menorca. De llocs que, a part de dedicar-se a altres sectors productius, fan mel hi ha Son Felip/Algaiarens, de Ciutadella, amb la marca Mel de la Vall; S’Ullastrar, també a Ciutadella, amb el nom del lloc com a marca; o les petites produccions a compte del propi pagès de So na Parets i Es Tudons, també al municipi de ponent.

No hi ha cap explotació apícola que disposi, ara per ara, del distintiu de qualitat del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica, per la qual cosa el mètode de producció segons criteris de sostenibilitat o d’autocontrol que segueixen aquests productors és el convencional. Tanmateix, hi ha un parell d’iniciatives en tràmit per acollir-se a aquest distintiu de qualitat.

En el nostre entorn geogràfic, els testimonis més antics de la recol·lecció de mel d’abella de colònies salvatges els trobam en les representacions de l’art rupestre del Llevant peninsular ―concretament la cova de l’Aranya de Bicorp i les coves del barranc de les Lletres de Dos Aigües, a València, i les coves del barranc de la Valltorta, a Castelló― del període mesolític, datades entre els anys 7000 i 5000 aC.

El pas de l’activitat recol·lectora de mel en seguers venturers a l’activitat apícola pròpiament dita, és a dir, a la domesticació i la criança d’abelles a través d’espais construïts per l’home perquè fessin les bresques de mel i poder-les recollir de manera més controlada, es produiria a partir del neolític i es desenvoluparia arreu de la Mediterrània. Les referències sobre apicultura fixista, és a dir, la basada en la construcció de bucs artificials on les abelles desenvolupen les activitats pròpies d’una colònia d’abelles i produeixen mel, són nombroses a partir del II mil·lenni aC, i es documenten a Egipte i en el món clàssic.

L’apicultura fixista s’estendria arreu del món, i cada territori adoptaria una manera pròpia pel que fa a la construcció de les cases d’abelles i a la manera d’explotar-les. No obstant açò, és a partir dels segles XVII i XVIII quan es comencen a fer estudis més profunds sobre l’activitat i el comportament de les abelles, s’amplien els coneixements entorn de l’activitat apicultora i es realitzen avenços tècnics importants en el control de les colònies i la producció de mel, que desembocaran a finals del segle XIX en els conceptes principals de l’apicultura mobilista que s’utilitza avui dia.

Davant els inconvenients que presentaven les tècniques tradicionals apícoles, a finals del segle XVIII, el suís François Huber (1750-1831) va inventar un primer rusc de fulls perquè les abelles fessin les bresques de cera disposades com un acordió. Paral·lelament, l’ucraïnès Peter Prokopovitsch (1775-1850) va crear la primera casa amb les bresques mòbils que s’extreien pels costats. El principal inconvenient que presentaven els dos invents era que no hi havia cap tipus de separació entre les bresques, de manera que les abelles les ajuntaven i les enganxaven entre si, i quan s’extreien per treure la mel es trencaven.

Un salt qualitatiu en el desenvolupament de l’apicultura mobilista es produeix en la primera meitat del segle XIX de la mà del polonès Jan Dzierzon (1811-1906), de l’alemany August Freiherr von Berlepsch (1815-1877) i, sobretot, del nord-americà Lawrence Lorrain Langstroth (1810-1895). Aquest fou qui descobrí el que es denomina espai de les abelles o pas de les abelles; és a dir, el que permet a les abelles moure’s entre bresques. Aquest espai va entre els sis i el nou mil·límetres; si és inferior, les abelles l’omplen de pròpolis, i si és superior, construeixen una nova bresca de cera. Langstroth va adonar-se, després de molt de temps observant el comportament de les abelles, que en construir les bresques sempre deixaven el mateix espai entre elles, i va pensar que si feia un caixó amb marcs separats entre si amb aquesta mida aconseguiria poder treure les bresques del buc sense tallar-les ni trencar-les. Així, doncs, el 1851 va inventar un tipus d’apiari consistent en un caixó amb diferents quadres separats els uns dels altres, i també separats de la part superior, les parets laterals i el terra de la caixa, a partir dels quals les abelles podrien fer les bresques i circular entre elles. Els quadres es recolzarien en llistonets clavats a la part superior de la caixa i es podrien extreure còmodament des de dalt. El repte de Langstroth, emperò, radicava a aconseguir que les abelles fessin les bresques entorn d’aquests quadres, i ho va resoldre abocant una mica de cera als seus voltants que els servís de guia. Els resultats foren tan satisfactoris que, un any després, va patentar el model i es va començar a comercialitzar arreu. Un pas endavant el va donar l’alemany Johannes Mehring (1816-1878), que el 1857 va presentar, i després fabricar en sèrie, els fulls de cera amb el gravat de les cel·les per al model de casa d’abelles de Langstroth. Aquest mètode facilitava la feina de les abelles, ja que tot el temps que no empraven per construir les bresques de cera, el dedicaven a la producció de mel, i aquest enginy va revolucionar el món de l’apicultura.

A poc a poc es van anar expandint i comercialitzant els revolucionaris mètodes de l’apicultura mobilista; és a dir, els que permetien la mobilitat ―d’aquí el nom de mobilista― i l’extracció de les bresques de mel sense malmetre la colònia, fet que sí succeïa en l’apicultura fixista. A partir de la segona meitat del segle XIX els progressos es van anar succeint l’un darrere l’altre. Alguns dels personatges que contribuïren d’una manera decisiva en la millora del mètode apícola que s’empra avui dia són el francès Charles Dadant (1817-1902) que, a través del model de rusc Dadant, va incorporar reforços de fil de ferro als full de cera, va reubicar els quadres per evitar l’adherència dels fulls i facilitar-ne l’extracció, i va augmentar el volum del prototipus Langstroth; l’italoaustríac Franz Von Hruschka (1819-1888), que el 1865 va crear el primer extractor de mel centrífug; el nord-americà Moses Quimby (1810-11875), que el 1870 va dissenyar el primer fumall amb manxa, o el francès Georges de Layens (1834-1897), que el 1874 va idear el prototipus de rusc en disposició en horitzontal que rep el seu nom. Les variants de ruscs amb quadres mòbils van proliferar a partir de la dècada de 1880, la qual cosa donà lloc a una ferotge competència entre fabricants per voler imposar cadascun el seu propi model en el naixent i sucós mercat de l’apicultura mobilista.

El triomf de l’apicultura mobilista en detriment de la fixista es deu al fet que es fonamenta en el coneixement de les característiques i els costums de les abelles, a fi que produeixin excedents de mel i que es puguin retirar sense malmetre la colònia, de manera que també han contribuït al seu èxit tots els científics que, des de llavors i fins als nostres dies, han estudiat el complex comportament d’aquests insectes.

En trets generals, el perfeccionament del mètode apícola mobilista ha donant com a resultat l’ús arreu del món de dos tipus de ruscs: el de caixes en disposició horitzontal (conegut com tipus Layens), i el vertical (conegut genèricament com model Dadant). Ambdós models disposen de quadres mòbils on les abelles poden fer les cel·les a partir de fulls de cera impresos; la diferència entre un i altre és la manera d’estendre la capacitat de la caixa. A diferència de la casa en disposició en horitzontal, la vertical és il·limitada, ja que se’n pot augmentar la capacitat apilant una damunt l’altra tantes caixes com permetin la potència de la colònia i els recursos mel·líferes de les zona on aquesta es trobi. La casa d’abelles horitzontal està constituïda per una sola caixa gran dintre de la qual es col·loquen, recolzats en una barreta a la part superior, tots els quadres, i es tapa amb una teulada amb frontisses. La casa vertical és una superposició de caixes; en la inferior hi ha l’entrada, els quadres destinats a la cria de les abelles, i és on es col·loca la reina, que no pot accedir a les caixes superior, destinades exclusivament a la deposició de mel.

L’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, en el seu Die Inseln Menorca (1890-1891) del Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (1869-1891), assegura que l’apicultura mobilista va arribar a Menorca de la mà del maonès Francesc F. Andreu Femenías (1860-1929) l’any 1885, amb la instal·lació del primer apiari modern a la finca de Santa Maria, a prop de Maó. No obstant açò, l’autor assegura que un any abans, el també maonès Antoni Fuguet, que havia passat llargues temporades als Estats Units, ja havia provat les cases movibles en una finca a prop de Maó, però sense fer pública la seva experiència. Induït després pels satisfactoris resultats obtinguts i per la feina duita a terme per Francesc F. Andreu Femenías, va explotar el sistema a l’illa, i a finals del segle XIX va arribar a tenir més de cinquanta cases a l’estància de Sant Carles, a Maó.

Francesc F. Andreu Femenías és considerat el gran divulgador de l’apicultura mobilista a l’illa, i va ser un acèrrim defensor del model de rusc anglès Cowan, del qual fou distribuïdor exclusiu a Espanya. L’any 1886 va obrir la seva pròpia botiga a Maó ―el Real Establecimiento de Apicultura Mobilista―, que proveïa els abellerols de l’illa de diferents models de ruscs moderns i de tot tipus d’objectes apícoles revolucionaris llavors. El 1888 inicià la publicació Revista Apícola, que duraria fins al 1895 ―una de les primeres revistes especialitzades d’Espanya dedicada al mètode apícola mobilista―, i va publicar una guia ―que reedità i actualitzà en diverses ocasions― d’introducció a aquest mètode apícola. Francesc F. Andreu va arribar a tenir un apiari amb més d’un centenar cases al lloc de Sa Canova des Mercadal. El 1888 participà en l’Exposició Universal de Barcelona, on obtingué diversos premis, i l’any següent va rebre una distinció especial en l’Exposició Universal de París.

Tanmateix, i malgrat els esforços de Francesc F. Andreu per modernitzar l’apicultura a l’illa, a finals del segle XIX el mètode apícola tradicional seguia sent el més estès. L’any 1889 hi havia comptabilitzades a Menorca més de 3.000 cases d’abelles tradicionals, i poc més de 300 del tipus mobilista. Les més esteses eren les distribuïdes pel propi Francesc F. Andreu del tipus anglès, amb manco presència dels tipus Layens i Dadant. El panorama canviaria poc fins ben entrada la segona meitat del segle XX.

Antoni Camps i Helena Sintes, en el treball Apicultura tradicional de Menorca (1996), descriuen com era l’activitat dels abellerols menorquins abans de l’arribada del mètode mobilista i com si van adaptar. En aquest sentit, la tasca de Francesc F. Andreu i la d’altres distribuïdors d’àmbit estatal, així com els esforços de modernització de les indústries agropecuàries que promogué el Govern de la Segona República amb l’objectiu de potenciar el producte nacional i equiparar Espanya a la resta de països industrialitzats, jugarien el seu paper en la modernització dels mètodes apícoles, però la irrupció de la Guerra Civil espanyola i les penúries que la seguiren feren que les pràctiques tradicionals es mantinguessin vigents a Menorca fins a les dècades de 1950 i 1960.

El tipus d’apiari més generalitzat entre els abellerols menorquins abans de l’arribada de les caixes movibles eren els bucs o cases d’abelles de canya, encara que també s’empraven els de fang, similars als utilitzats a Mallorca. Les cases d’abelles eren cilíndriques, tenien aproximadament dos braços de llargària i el diàmetre era variable. La llargària venia condicionada pel fet de poder treure les bresques de mel fins a la meitat de la casa, és a dir, fins on arribava la llargària d’un braç, i deixar l’altra meitat com aliment de les abelles durant l’hivern.

L’elaboració de les cases d’abelles era artesana, i es feia amb matèries primeres a l’abast, de l’entorn immediat. Les canyes es tallaven en lluna vella de gener, es deixaven assecar, es pelaven amb una falç i de cada canya es feien quatre esquerdes amb l’esquerdador. L’esquelet es feia amb canyes senceres, assecades, pelades i tallades de la llargària del buc, que es col·locaven paral·leles les unes respecte de les altres disposades entorn de dos motlles circulars que es posaven als extrems. Els motlles es feien amb quatre o cincs esquerdes de canya entrellaçades i fermades, de manera que permetien la subjecció i la disposició ordenada de l’estructura principal, tot marcant el diàmetre que tindria el buc. Una vegada disposada l’estructura, les esquerdes de canya s’anaven entrecavalcant de forma perpendicular a les canyes senceres, seguint la tècnica de fabricació de paners i coves de canya. Un cop el cilindre estava llest, es retiraven els motlles i els extrems es reforçaven amb branques de vidalba o joncs torçuts. Finalment, i per tapar totes les encletxes, les parets exteriors es recobrien amb una barreja de terra, excrements de bou o de vaca i fulles trencades de càrritx. Els extrems del cilindre es tapaven amb els fonells, dues rotlanes de marès, còdols plans, rajoles o llauna, tot deixant els espais entre ells i les parets de canya lliures per a l’entrada i la sortida de les abelles.

Les cases d’abelles es posaven a llocs protegits dels vents dominants, sobretot de la tramuntana, darrere parets d’horts, i dins corrals, barbacanes, coves naturals o hipogeus prehistòrics. Se solien orientar cap a llevant a fi que durant l’hivern rebessin l’escalfor dels primers raigs de sol i, com a protecció addicional davant la pluja i la banyadura, es tapaven per la part superior amb fulles de càrritx o porrassa, i amb teules, si calia. Per aïllar-les de la humitat del terra, les posaven en petits clapers de pedreny en forma de banc.

Les cases d’abelles tradicionals es posaven en funcionament amb seguers venturers. Quan l’abellerol trobava el seguer d’una colònia salvatge, posava una senalla davall, li donava uns toquets suaus per fer caure les abelles dins la senalla, i tot d’una la tapava. Un cop a l’apiari, dintre de la casa d’abelles posava l’atac ―un punyat d’herba que omplia la meitat del buc, perquè la reina es col·locàs en el centre―, hi abocava les abelles, posava deveres els fonells i ho reforçava amb dos sacs ben fermats perquè no pogués sortir ni una sola abella. La recollida del seguer també es feina portant la casa d’abelles fins on aquest es trobava, es tallava i es col·locava a dintre, ajudant-se del fumall per endormiscar les abelles durant el procés. Una vegada dins, es deixava unes hores i, arribada la nit, es duia al lloc definitiu. Les abelles començaven a fer la bresca des de la meitat cap endavant, perquè a la part central hi havia l’atac d’herba, que no es retirava fins uns quant dies després, tot deixant que la colònia d’abelles fes el seu camí. Si s’adaptava bé, les bresques s’anaven fent tot seguint la disposició circular de les esquerdes de canya de les parets interiors de la casa.

La recollida de la mel es feia amb el bresquer, el fumall i un poal amb un pedaç per anar posant les bresques collides. El bresquer era una barra de ferro amb una pala en un extrem i un ganxo a l’altre; la pala feia de ganivet per tallar les bresques pel seu perímetre, mentre que el ganxo servia per treure-les un cop despreses de les parets de la casa. Els fumalls antics eren recipients de llauna o ceràmica, amb un cassoleta amb una tapadora foradada i un mànec ben llarg, que s’omplia amb excrements de vaca mesclats amb closques d’ametlla. Quan arribava l’època de recollir la mel, l’abellerol llevava el fonell d’entrada, hi passava el fumall i el tornava a posar. Quan les abelles començaven a sortir, feia el mateix amb el fonell de darrere i treia les bresques amb el bresquer. Cada bresca que treia, l’espolsava suaument i l’anava posant en el poal.

La mel es filtrava esprement la bresca amb les mans. La cera restant s’embolicava en un buganter ben fermat, es penjava i es deixava que la mel que hi quedava anés regalimant en un recipient que hi posaven davall. El pilot de cera que s’obtenia després era el premall, que també s’havia de purificar per obtenir una cera ben neta. El mètode casolà consistia a posar-lo damunt del cul d’un ribell col·locat a l’inrevés, el qual es posava dins un altre ribell més gran amb un poc d’aigua al seu interior. Tot seguit, el posaven al forn de pa calent, de manera que amb l’escalfor les partícules que no eren cera quedaven aferrades a la base del ribellet mentre aquesta anava regalimant cap a l’aigua, formant el pa de cera.

Antigament, com ara, la mel s’emprava d’aliment o per endolcir i acompanyar certs plats o begudes, i per les seves propietats era ingredient bàsic en receptes de la medicina popular. De la cera s’obtenien ciris, espelmes i candeles, i també s’emprava per fer certs preparats i ungüents curatius. El pròpolis era considerat brutícia, d’aquí que els abellerols menorquins el denominassin caca d’abella. I del pol·len i el verí, se’n desconeixien les virtuts.

Com s’ha dit abans, el sistema fixista tradicional va estar vigent fins entrada la segona meitat del segle XX. Antoni Camps i Helena Sintes (1996) expliquen que el canvi en l’àmbit de la pagesia, del qual eren la majoria de persones que tenien apiaris, va ser lent, i la inventiva dels abellerols no tingué límits. Durant aquest procés de transformació es pogueren veure tot tipus de bucs, des de les cases d’abelles que substituïen l’estructura de canya per fumerals d’uralita, a les reconversions de caixes de llenya de transport de mercaderies en ruscs mobilistes. Actualment els mètodes tradicionals han estat totalment desplaçats per l’apicultura moderna.

L’apicultura tradicional menorquina es basava en un coneixement molt bàsic de la vida, els hàbits i el funcionament intern d’una colònia d’abelles, la qual cosa es reflectia en la concepció de les cases d’abelles de canya, que presentaven molts inconvenients. El més problemàtic era la gran mortaldat d’abelles que es produïa quan s’extreien les bresques, la qual s’incrementava a l’hivern quan els apiaris es deixaven durant llargs períodes de temps a la seva sort. A les cases de canya, la reina se situava al centre i, des d’allà, es distribuïen les diferents zones d’usos de la colònia; de manera que les cel·les destinades a les larves s’ubicaven a les zones centrals, mentre que les bresques de mel es concentraven als extrems. Les primeres bresques eren les de mel més pura i, a mesura que es treien, l’abellerol no podia controlar si les següents serien de cria o de mel, per la qual cosa es destruïen gran quantitat de cries i larves o moltes quedaven dintre de la mel un cop escorreguda. D’altra banda, quan s’emprava el bresquer per rompre les bresques, moltes abelles adultes quedaven enganxades a la mel, i cada actuació per rompre el perímetre de la bresca provocava la mort de totes aquelles que treballaven en la zona intervinguda. En resum, en les cases de canya, la reina disposava de tot el buc i les cries podien estar repartides arreu, de manera que no era difícil trencar l’harmonia de la colònia quan l’abellerol feia la seva feina. La mobilitat dels fulls, l’espai entre bresques i la separació de les zones de cria de les de reserva de mel de les cases mobilistes resoldrien tots aquests inconvenients, tot optimitzant la feina de l’abellerol.

Pere Ballester, en el seu clàssic gastronòmic De Re Cibaria. Cocina, pastelería, repostería menorquinas (1923), recull una cita de l’obra de Enrique Sureda De la Corte de los Señores Reyes de Mallorca (1914), sobre l’antiguitat de la pràctica de l’apicultura a l’illa i de la qualitat de la mel, que diu així: «La miel producida en Menorca tenía ya en el siglo XIV la justa fama de que hoy goza, y, sin duda por esto, era solicitada por el Rey, a quien vemos enviadas partidas, en jarra. Costaba la jarra de esa miel, en 1347, una libra, dos sueldos y dos dineros (unas tres pesetas, setenta céntimos)» (pàg. 34 de l’edició de 1973).

Les referències de la pràctica de l’activitat apícola a Menorca són presents en nombrosos documents conservats als arxius històrics de l’illa. A tall d’exemple, a l’Arxiu Històric de Maó hi ha un document inclòs en el Llibre de Fadigues d’Alaior de 1546 sobre la venda que Martí Coll fa a Pere Bertran del lloc de Rafal Rubí, en el qual s’explica que està gravat per molts censals, i en la relació que fa del bestiar figura una casa d’abelles. O el cas d’un document del mateix arxiu, inclòs en el llibre de protocols notarials d’Alaior de 1648, en el qual Jeroni Abrines deixa en herència al seu amic Pere Olives dues de les seves millors cases d’abelles. Se sap, també, que en els segles XVII i XVIII, si els anys eren bons i els excedents ho permetien, la mel era un dels productes que, juntament amb el derivats d’agricultura i la ramadera, era objecte d’exportació als principals mercats exteriors de Menorca (Mallorca i Barcelona, principalment).

En el receptari del frare del convent de Sant Francesc de Ciutadella Francesc Roger Gomila (1704-1764), datat cap a mitjan segle XVIII ―publicat per l’Institut Menorquí d’Estudis amb el títol Art de la cuina l’any 1993―, cita la mel com ingredient culinari prop d’una vintena de vegades, fet que indica que la mel era present a les cuines menorquines de l’època. En relació amb la qualitat de la mel de Menorca, també a mitjans d’aquest mateix segle, l’enginyer britànic John Armstrong, en el seu The History of the Island of Minorca (1752), diu que la cera era molt bona i la mel extremadament delicada i fina, fet que atribueix a la varietat de plantes aromàtiques que hi ha a l’illa, malgrat que deixa caure que els apiaris no rebien la cura que hom desitjaria i que la producció s’havia d’augmentar. En aquest mateix sentit, Christoph F. H. Lindemann, un capellà de les tropes alemanyes hannoverianes desplegades a Menorca durant la segona dominació britànica de l’illa, en el seu Geographische und Statistische Beschreiburg der Inseln Minorka (1786), refereix que els bucs menorquins eren de pedra i de forma cilíndrica, que la mel es recollia el maig i el setembre i que, per la seva qualitat, se n’enviava una vegada a l’any a Londres i a París, on es pagava a molt bon preu. Per la seva banda, la investigadora Eva Crane, en el seu clàssic A book of honey (1980), recull una curiosa il·lustració del magatzem de mel de Richard Hoy de Londres, datada el 1788, a través del qual es publiciten els tipus de mel més selectes i pures que comercialitzava al seu establiment situat al núm. 175 del carrer de Picadilly, i inclou la honey only fine (fina mel) de Menorca.

Les dades recollides en l’Estadística de Casanelo permeten saber que en la dècada de 1810 els apiaris menorquins eren, en general, molt petits, i que el nombre de cases per abellerol oscil·lava entre dues i deu, amb algun cas puntual de fins a una vintena de ruscs en un sol lloc. En la segona meitat del segle XIX, l’arxiduc Lluís Salvador, en el Die Inseln Menorca (1890-1891), fa la mateixa observació que John Armstrong sobre el perquè de la qualitat de la mel de Menorca, i assegura que rarament hi havia apiaris que superassin les tres o quatre cases d’abelles. És precisament aquest autor qui descriu i il·lustra per primera vegada el mètode fixista tradicional utilitzant fins llavors a l’illa.

Tot indica que en el segle XIX l’apicultura a Menorca era pràcticament una activitat complementària desenvolupada per la gent del camp, que no formava part de les feines obligades i principals del pagès en el lloc, i que el productes resultants es destinaven a l’autoconsum i a la venda a la menuda. A finals d’aquest segle, quan s’introdueix el sistema mobilista, la presència d’apiaris en els llocs no era rara, però sí que els pagesos que tenien cases d’abelles difícilment en podien atendre més de tres o quatre ―com diu l’Arxiduc― i, en molt casos, ni tan sols les enregistraven. La preocupació del pagès era la justa i necessària per, quan arribava l’època, recollir un poc de mel per a consum de la seva família i per al senyor, la qual cosa feia que la major part de l’any els apiaris es deixassin a la seva sort. Els abellerols que feien mel i cera per a la venda en solien tenir entre deu i vint els que en tenien manco, i entre vint i cinquanta els que més; mentre que els primers impulsors de l’apicultura mobilista a Menorca, que tenien una visió més empresarial, n’arribaren a tenir entre cinquanta i més de cent, com s’ha vist. Les xifres no augmentaren en el segle XX, i no es va arribar a donar en cap moment el bot cap a una producció a l’engròs i més industrialitzada.

Per a l’obtenció d’una bona producció de mel s’ha de tenir un apiari cuidat i al dia, per la qual cosa l’abellerol hi ha de fer-hi feina i ha d’estar-hi al damunt tot l’any. Els mesos d’hivern l’abellerol pot collir mel, però la seva feina se centra especialment en el condicionament i la posada a punt dels apiaris per quan arribi la primavera i les abelles comencin a produir més mel. L’hivern és el moment de netejar, reparar i condicionar els ruscs i els assentaments on aquests estan instal·lats. També se’ls ha de procurar aliment de manera artificial si les reserves de mel són escasses per passar l’hivern, i s’ha d’observar l’estat de salut de les colònies. En aquest sentit, el que més preocupa els apicultors menorquins, ara per ara, és l’espècie Varroa, un àcar de procedència asiàtica que va ser detectat a Menorca per primera vegada el mes de juliol de 1988 en una explotació apícola d’Alaior, quan ja s’havia estès per tot el centre de l’illa. La Varroa provoca la malaltia de la varroasi que, si no es tracta convenientment, pot malmetre la continuïtat de la colònia. A tal efecte, els abellars es mediquen un parell de vegades l’any, just abans de l’inici de la primavera i tot just acabat l’estiu.

Amb tot, el moment més important del cicle anual de feina de l’abellerol és la primavera i la tardor, quan s’extreu la major part de la mel que produeixen els abellars. Per a l’extracció de la mel s’han de preparar les eines necessàries i vestir-se adequadament. En arribar a l’assentament apícola, l’abellerol s’atraca al rusc i comença a fer fum amb el fumall, primer per l’entrada de la casa a la part inferior i després per la part superior, alçant la tapadora de la teulada. Les abelles, en notar el fum, comencen a menjar mel i surten de la casa volant al costat de l’apicultor. L’abellerol treu els quadres i valora el seu estat, observant les abelles que hi treballen, si hi ha suficient mel, si hi ha cria, si s’emmagatzema pol·len i si hi ha cel·les reials, i tria els que vol endur-se. Quan agafa el quadre, ha de fer marxar les abelles que pugui tenir, sacseja suaument els quadres per fer caure les abelles a l’interior de la caixa i, amb l’espalmador, espolsa les que queden al quadre anant molt alerta de no ferir-les. Si les caixes o els quadres estan adherits entre si o es troben aferrats a les parets de la caixa, empra una espàtula o extractor per a desenganxar-los. S’ha de tenir en compte que les abelles fabriquen una substància enganxosa, pròpolis, que utilitzen per reparar totes aquelles esquerdes, fissures o espais sobrants que troben inadequats dintre del rusc. A poc a poc, va col·locant els quadres nets d’insectes a l’interior del caixó que té preparat als seus peus, amb la precaució de tapar-lo a fi que no hi quedin abelles dintre. Quan la producció és major, s’agafa el caixó sencer i es deixa una estona perquè les abelles surtin. L’expulsió de les abelles que hi quedin es fa amb aire a pressió i amb un raspallat suau. El procés de collita de la mel continua de manera repetida i ordenada caixa rere caixa.

Seguidament, les caixes es carreguen al cotxe i es duen fins al lloc on es desopercularan. Les abelles que encara hi pugui haver es van deixant pel camí.

La feina següent és la de filtrar la mel; és a dir, treure la mel de les bresques de cera. Per fer-ho, és necessari desopercular-les, que consisteix a treure la capa de cera que protegeix les cel·les on s’emmagatzema la mel. Açò es fa amb una espàtula, un ganivet o un desoperculador. Els quadres es van agafant d’un en un i amb el ganivet se separa la capa de cera que cobreix les cel·les d’emmagatzematge de la mel.

El mètode de filtració que s’utilitza avui dia és efectiu i molt còmode. Abans es feia prement les bresques amb les mans o emprant una premsa manual similar a les que s’empraven per fer vi i oli. Avui s’utilitza un extractor centrífug, que pot ser elèctric o manual. És una màquina de forma cilíndrica que conté uns suports a dintre connectats a un eix per col·locar-hi els quadres; quan l’aparell es posa en funcionalment, s’activa el gir de l’eix i els quadres comencen a girar, i per l’acció de la velocitat i la força centrífuga es va expulsant la mel cap a l’exterior de les cel·les. En tocar les parets de la màquina, la mel es va dipositant per efecte de la gravetat cap al fons de la centrifugadora i, un cop acumulada allà, la mel s’extreu per una boca o una aixeta de sortida situada a la part inferior del cilindre.

Després de passar per la centrifugadora, la mel es torna a passar per un sedàs, un colador o un decantador per acabar de llevar les impureses que hi puguin quedar, i d’aquí es diposita en un recipient gran on s’emmagatzema. En aquest recipient es deixa reposar un temps, tot deixant que les bombolles d’aire i les restes d’impureses que encara hi pugui haver pugin cap a la part superior del dipòsit, i allà es retiren. Els dipòsits tenen una aixeta que permet omplir els recipients amb els quals es consumirà i es comercialitzarà el producte resultant.

Els fulls de cera buits es poden dur al rusc una altra vegada si només han contingut mel i es troben en bon estat. Es retiren i es reciclen els fulls vells que han tingut cria i que no es poden reaprofitar.

• Abegot / begot: Abella mascle, més gran i robusta que les abelles obreres. Un sol abegot fecunda l’abella reina per a la cria d’abegots.
• Abella (Apis mellifera): Insecte himenòpter de la família dels àpids, que viu en comunitat a cases d’abelles naturals o fabricades per l’home, on crien les larves d’abella, produeixen mel i fabriquen cera, a més d’ajudar a la pol·linització de les plantes. El terme s’utilitza comunament per definir l’abella treballadora, diferenciant-la de la reina i de l’abegot
• Abella borda (Bombus terrestris): Insecte himenòpter de la família dels vèspids. No produeixen mel.
• Abella maleita / abella petita: Varietat de l’espècie d’insecte Apis mellifera, més petita, treballadora i resistent als canvis de temps. Emprada pels abellerols per produir mel.
• Abellerol: 1. Apicultor. Persona que s’encarrega dels apiaris i es dedica a la cria d’abelles per produir mel. 2. Merops apister. Au migratòria que té com a principal aliment les abelles productores de mel i altres varietats de vespres.
• Agafar: Verb utilitzat pels abellerols per referir-se a que un eixam salvatge s’ha adaptat a una casa d’abelles artificial.
• Ama: Nom popular del pol·len i el nèctar de les flors que les abelles obreres recullen per alimentar les larves.
• Atac: Feix d’herbes que s’emprava per omplir i tapar una casa d’abelles tradicional quan s’hi col·locava un eixam salvatge, amb l’objectiu que la reina se situàs al mig i s’adaptàs a la nova casa.
• Banc: Munt de pedres de forma rectangular per col·locar-hi al damunt una casa d’abelles tradicional per aïllar-la de la humitat del terra.
• Braguerar: Verb emprat per definir l’acció de l’amuntegament d’un grup d’abelles en una casa d’abelles per partir, juntament amb una reina, a crear un segon eixam.
• Bresca: Pa de cera format per gran quantitat de cel·les prismàtiques hexagonals que les abelles construeixen a la casa per criar els ous de la reina i per dipositar-hi l’ama i la mel.
• Bresca begotera: Bresca amb les cel·les més grans en les quals s’han criat els abegots, i que després netegen les abelles i omplen de mel.
• Bresca covada: Bresca ennegrida per una escalfor excessiva produïda per les abelles obreres per mantenir una temperatura adequada a l’interior de la casa.
• Bresca vella: Bresca que no ha estat treta per abellerol en molt de temps i que s’ha de treure perquè les abelles puguin fer bresques noves.
• Bresquer: Eina de ferro que els antics apicultors utilitzaven per retallar i extreure les bresques de les cases d’abelles tradicionals.
• Caca d’abella: Les substàncies que produeixen les abelles i que els antics abellerols consideraven que eren excrements, brutícia o impureses. És la pròpolis.
• Campar: Verb utilitzat per definir aquell eixam que s’ha salvat de morir quan ha estat traslladat del seu lloc natural a una casa d’abelles. L’expressió «S’eixam no és campador» vol dir que no s’adapta bé a la nova casa.
• Casa d’abelles / caseta d’abelles: Construcció cilíndrica feta d’esquerdes de canya destinada a la cria d’una colònia d’abelles i a la producció de mel.
• Casulla / casera: Cadascuna de les cel·les hexagonals de cera que conformen la bresca, per criar-hi les larves i dipositar-hi mel a l’interior.
• Casulles reieteres: Cel·les que contenen les cries de la reina, o conjunt de cel·les d’una bresca on es col·loca la reina per pondre els ous.
• Cera: Substància groguenca i fàcilment fusible que les abelles obreres segreguen per construir les bresques de mel; fosa i purificada s’emprava per a la fabricació d’espelmes, ciris, candeles i ungüents.
• Cloure: Verb utilitzat per definir l’adaptació d’un eixam salvatge a una casa d’abelles artificial.
• Collir: Verb utilitzat per referir-se a l’acte d’agafar les bresques de mel de les cases d’abelles.
• Eixam: Conjunt d’abelles que formen part d’una mateixa colònia. També defineix el procés transitori d’un conjunt d’abelles que s’arrepleguen per emigrar de la casa, juntament amb una reina, per crear una altra colònia a un altre lloc. Aquest fenomen es produeix quan hi ha manca d’espai a la casa, i és una reacció de supervivència de l’espècie.
• Eixam primer: Conjunt d’abelles que, amb una reina, s’han arreplegat per format una altra colònia. La diferència entre eixam i eixam primer és que aquest segon terme s’utilitza quan, d’aquest, s’ha creat un eixam segon.
• Eixam segon: Conjunt d’abelles acompanyat d’una reina que se n’ha anat d’un eixam primer per crear-ne un altre.
• Eixamenar: Acció d’anar-se’n, un grup d’abelles, amb una reina d’una colònia per fer-ne una altra.
• Espalmador: Raspall utilitzat per espolsar les abelles de les bresques tretes per l’abellerol de la casa d’abelles.
• Espolsar: Acció d’eliminar suaument les abelles que queden enganxades a una bresca quan aquesta ha estat extreta per l’abellerol amb l’ajut d’un raspall suau.
• Esquerdador: Estri de llenya d’ullastre en forma de creu i amb les arestes esmolades que s’emprava per esquerdar les canyes; les esquerdes resultants s’empraven per folrar les parets de les cases d’abelles tradicionals.
• Esveiar: Acció de netejar les cases de bresques velles perquè les abelles en puguin fer de noves.
• Fibló / pua: Nom que rep el punxó de les abelles, i que injecta el verí.
• Fumall / fumador / burdador / test de donar fum: Estri consistent en un recipient amb la tapadora foradada i el mànec llarg, que s’emprava per donar fum a les abelles per endormiscar-les quan s’anava a collir la mel a l’apiari.
• Mel: Substància que les abelles fabriquen per alimentar-se elles i les seves cries a partir del pol·len i el nèctar de certes plantes, i que recol·lecten i transformen combinat-la amb substàncies específiques pròpies de l’insecte.
• Mel vella: Terme emprat per definit una bona reserva de mel al rebost.
• Motlo / motlle: Estri circular fet d’esquerdes de canya entrellaçades entre si i fermades amb un cordill, que servia per disposar l’esquelet d’una casa d’abelles tradicional mentre s’anava folrant d’esquerdes de canya.
• Pa de cera: Pilot de cera que s’obté després de treure la mel i de separar la cera pura de les impureses que pugui tenir; antigament es destinava a la fabricació d’espelmes, ciris i candeles.
• Poll: 1. La larva o la nimfa de l’abella. 2. Qualsevol atac per malaltia produït per insectes o fongs a les bresques.
• Premall: Nom que rebia la bresca després d’haver-la premsada amb les mans per extreure’n la mel.
• Reina / rei: Abella més grossa que la resta de la colònia i que és l’única que és fecundada i pon els ous de futures abelles, abegots i reines.
• Seguer: Colònia d’abelles venturera que s’instal·la en forats i encletxes de troncs, pedres o parets.
• Ventallola: Bresca en procés d’elaboració.
• Vespa / vespra (Vespula vulgaris): Insecte himenòpter de la família dels vèspids, que no produeix mel.

• Amargar com eixam: Es diu quan una cosa és molt amarga.
• Caure dins es pot de sa mel: Caure en la temptació.
• Corre com una abella: Córrer molt deveres i fer les coses sense perdre temps.
• Es forat de ses abelles: Frase feta utilitzada per referir-se, d’una manera més o manco fina, a l’anus o forat del cul.
• Deixar amb sa mel a sa boca: Es diu del fet de refregar una cosa pel davant i no deixar prendre el gust de tastar-la.
• Donar una ditada de mel: Es diu d’aquell que ha alabat el fet o una cosa d’un altre per satisfer-lo.
• Haver-hi mel vella / Tenir mel vella: Defineix aquella casa enriquida amb el temps per herència familiar.
• Mel!: Expressió utilitzada quan un vol que el deixin tranquil i no l’aclaparin amb coses que no l’interessen.
• Mel i untis! No t’empeguntis!/Que t’empeguntis!: Se sol dir en el mateix context que l’anterior. La segona expressió s’utilitza com a resposta a la primera.
• Menjar com bresques de mel: Menjar alguna cosa de gust, de bona gana, sense fer cap retranca.
• Prem, prem, i cagaràs cera!: Expressió de burla cap a una persona que s’esforça per voler fer o aconseguir una cosa totalment impossible.
• Semblar estar picat d’abelles: Es diu d’aquella persona que ha après la lliçó, que està ben escarmentada.
• Ser com a bresques de mel: Es diu d’allò que és molt bo i gustós.
• Ser com una abella: Es diu per definir una persona pulcra, ràpida, organitzada i treballadora.
• Ser com una abella borda: Es diu d’aquella cosa o persona molt molesta i emprenyadora.
• Ser com una pua verinosa / Ser una pua verinosa / Ser una pua mal cuitosa: Expressió per definir aquella persona amb molt de geni i mal caràcter.
• Ser de mel i sucre: Ser molt delicat.
• Ser mel: Ser bo.
• Ser mel-i-untis: Expressió utilitzada per referir-se a dues persones que fan molt bo, que estan molt l’una per l’altra amb demostracions exagerades d’estimació.
• Ser més dolç que sa mel: Es diu per referir-se a aquella cosa o persona que és molt dolça, molt agradable i suau.
• Ser negre com un fumall / Estar negre com un fumall / Ser un fumall: Ser de color de pell molt fosca, molt negre.
• Ser pa i mel: Es diu de la cosa que és molt bona de fer i d’aclarir.
• Ser un abegot: Es diu d’aquell que es un babau, que no en vol pelada.
• Tenir mel: Tenir tirada cap a una persona, grup, etc.

• Aigua d’agost, mel i most / S’aigua d’agost, fa mel i most: Si hi ha plantes primerenques quan acaba l’estiu hi haurà bona mel per Tots Sants.
• Alimenta tant sa mel d’abelles com sa llet d’ovelles: Es diu per referir que el consum de mel és molt saludable.
• Anys d’ovelles, any d’abelles: Quan hi ha bon aliment per a les ovelles vol dir que hi haurà moltes flors amb les quals les abelles faran la mel.
• Boca per menjar mel no pot escopir fel / Tenir mel a sa boca i fel en es cor: Fa referència a les persones hipòcrites i falses, que davant diuen una cosa i darrere en fan una altra.
• De ses roses de pampalònia, ses abelles no en fan mel: Allà on no n’hi ha no en cerquis, que no en trobaràs.
• De tal buc, tal eixam: Cadascú fa el que li correspon al seu nivell.
• Doblers en bossa i mel en boca: Les coses no només s’aconsegueixen amb doblers, sinó també amb educació i bones maneres.
• Moltes gotes de cera fan un ciri pasqual / Moltes candeles (o candeletes) fan un ciri gros: De moltes petites accions es fa una acció grossa.
• No hi ha més cera que sa que crema: Es diu quan en una situació ja s’han pres totes les mesures i recursos que es poden i ja no se’n poden treure més.
• Pes maig ton ses ovelles i treu mel a ses abelles: Les coses s’han de fer cadascuna en el moment que toca.
• Per Tots Sants arbocers i aglans, llentrisca madura i esclata-sangs, mel i mantega pes estudiants: Refrany sobre els productes del camp i de la terra que es poden trobar per aquesta època.
• Quan Déu va fer s’abella, el Diable va fer sa vespra: Quan ve una cosa bona sempre n’ha de venir darrere una altra de dolenta.
• Quan es ciri crema, és hora de replegar sa cera: No s’han de deixar perdre les oportunitats, tot s’ha de fer en el moment que toca.
• Quan sa cera cau, és hora de replegar-la: Les coses s’han de fer en el moment oportú, sempre s’han d’aprofitar les ocasions i no deixar-les perdre.
• Qui mel maneja, es dits se n’unta: Ficar-se dins un assumpte quan no toca pot tenir conseqüències. Es diu referint-se a la gent que es fica en els assumptes i les coses dels altres per treure’n un benefici propi.
• Qui no té doblers a sa bossa ha de tenir mel a sa boca: S’ha de saber actuar de la manera que correspon a cada moment oportú.
• S’agafen més mosques amb una gota de mel que amb un barril de vinagre: Es refereix que les coses surten millor i amb més eficàcia quan es fan amb suavitat i intel·ligència que no quan es fan amb força.
• Sa mel és bona a qualsevol hora: Les coses quan són bones ho són a qualsevol hora i en qualsevol moment.
• Sa mel no és feta per as ases: Es diu quan és inútil malgastar les coses bones per als qui no les saben apreciar o no les mereixen.
• Ses abelles fan mel, però piquen: Totes les persones tenen les seves virtuts i els seus defectes.
• Ses abelles no coneixen son amo: No totes les persones agraeixen els favors. Es diu en sentit figurat per censurar en persones subordinades actes contraris als seus superiors.
• Ses abelles coneixen ses flors que fan mel: Es diu en sentit figurat de les persones que empren la diplomàcia per aconseguir els seus propòsits.
• Ses mosques van a sa mel: Sempre hi ha els oportunistes que poden treure el profit d’una qüestió.
• Si s’enveja tornàs tinya, mig món grataria, o tothom duria barret: L’enveja és un mal generalitzat en tota la societat.

El producte estrella de l’apicultor és la mel. Aquesta és la substància natural dolça produïda per l’abella a partir del nèctar de plantes o de secrecions de parts vives de plantes o d’excrecions d’insectes xucladors presents en les parts vives de les plantes, que les abelles recol·lecten i transformen combinat-la amb substàncies específiques pròpies i dipositen, deshidraten, emmagatzemen i deixen a les cases d’abelles perquè maduri. La mel es comercialitza i es consumeix en estat líquid, en estat sòlid (cristal·litzada) o amb la bresca amb les cel·les operculades.

Val a dir que no totes les plantes són d’interès per a l’apicultura. Les abelles de mel només visiten un nombre determinat d’espècies florals, i n’hi ha a les quals ni tan sol s’atraquen. És el cas, per exemple, de la camamil·la (Santolina chamaecyparissus subsp. magonica o Santolina magonica) a la qual, a diferència d’altres insectes i papallones, les abelles de mel no van mai. Entre les flors que les abelles visiten hi ha les mel·líferes, les pol·liníferes, i les que són ambdues coses, que són la gran majoria. La mel que es produeix a Menorca és, majoritàriament, mel multifloral; és a dir, l’elaborada a partir del nèctar i el pol·len d’una gran varietat d’espècies florals. En qualsevol cas, la presència d’unes flors o altres ve condicionada per l’estació de l’any ―ja que, com s’han dit, cada planta té els seus moments de floració i no hi ha les mateixes flors a la primavera que a la tardor o a l’hivern―, la climatologia i la pluviometria, que també poden alterar o condicionar els cicles naturals de floració d’uns anys a uns altres. Algunes de les plantes que visiten les abelles per fer mel són les següents: enclova (Hedysarum coronarium), albó (Asphodelus microcarpus), card blanc (Galactites tomentosa), trèvol de prat (Lotus corriculatus subsp. tenius), esbarzer (Rubus ulmifolius), xipell (Erica multiflora), murtonera (Myrtus sp.), estèpera (Cistus sp.), ginesteres (tipus Genista), alzina (Quercus ilex), trèvol blanc (Trifolium nigrescens), dent de lleó (Taraxacum officinale), ravenisses (tipus Brassica), bruc (Erica scoparia i Erica arborea), romaní (Rosmarinus officinalis), ametller (Prunus sp.), heura (Hedera Helix), arbocer (Arbutus unedo), coscoll (Quercus coccifera), mata (Pistacia lentiscus), pastanaga borda (Daucus carota), garrover (Ceratonia siliqua), ullastre (Olea europaea), aladern (Phyllirea sp.), raspeta (Rubia peregrina), aloc (Vitex agnus-castus), taronger i llimoner (Citrus sp.), tomaní (Lavandula stoechas), gira-sol bord (Chrozopohora sp.), fesolí (Vicia sp.), llevamà (Calendula arvensis), morrissà (tipus Dorycnium), cabrida (Aster tripolium), llapassa (tipus Cynoglossum), herba-sana (Mentha sp.), all (Allium sp.), sajolida (Sartureja sp.), hipèricum (Hypericum sp.), garballó (Chamaerops humilis), entre moltes altres.

Atesos les limitacions del territori, el fet d’estar al nivell de la mar, la insularitat i el clima, a Menorca és complicada l’elaboració de mels monoflorals; és a dir, les que presenten un predomini d’un espècie floral per damunt d’altres. De fet, la producció de mel monofloral és un fenomen bastant recent a Menorca. Així, doncs, és difícil certificar que una mel contengui un percentatge mínim d’una floració específica que permeti als productors comercialitzar-la com a monofloral d’aquella espècie. No obstant açò, a Menorca es ven, a part de la multifloral, la mel de xipell (Erica multiflora), la de romaní (Rosmarinus officinalis), la d’enclova (Hedysarum coronarium), la de trèvol de prat (Lotus corriculatus subsp. tenius) i la de bruc (Erica arborea i Erica scoparia). La mel multifloral, la d’enclova i la de trèvol de prat es cull a la primavera; la de xipell, a finals de la tardor i principis de l’hivern; la de romaní es cull preferentment en ple hivern; mentre que la de bruc es cull de finals d’hivern fins a principis de la primavera. Per poder comercialitzar una mel com monofloral d’un tipus concret hi ha d’haver un percentatge mínim de preeminència d’aquella planta, per la qual cosa s’han de realitzar les analítiques corresponent, i açò es fa en laboratoris especialitzats de fora de l’illa.

A l’empara del distintiu Mel d’m’-Mel de Menorca, promogut per l’Administració insular, es reconeixen com a mels distintives de l’illa la mel multifloral i les mels monoflorals d’enclova (Hedysarum coronarium), xipell (Erica multiflora), abatzer (Rubus ulmifolius) i trèvol de prat (Lotus corriculatus subsp. tenius). Es considera mel de flors la realitzada majoritàriament amb pol·len de les espècies vegetals ventureres següents: enclova (Hedysarum coronarium), albó (Asphodelus microcarpus), card blanc (Galactites tomentosa), trèvol de prat (Lotus corriculatus subsp. tenius), abatzer (Rubus ulmifolius), xipell (Erica multiflora), trèvol blanc (Trifolium nigrescens), dent de lleó (Taraxacum officinale), ravenisses (tipus brassica), estèpera (Cistus sp), ginestes (tipus genista), alzina (Quercus ilex), coscoll (Quercus coccifera), mata (Pistacia lentiscus), pastanaga borda (Daucus carota), garrover (Ceratonia siliqua), ullastre (Olea europaea), aladern (Phyllirea sp), raspeta (Rubia peregrina), aloc (Vitex agnus-castus) i murta (Myrtus communis).

La mel d’enclova (Hedysarum coronarium) és la que es considera que està feta amb pol·len d’aquesta planta en un percentatge del 50 % o superior. La mel de xipell (Erica multiflora) és la que, segons les anàlisis, està elaborada amb un 45 % o més de pol·len d’aquesta espècie vegetal. La mel d’esbarzer (Rubus ulmifolius) és la que es considera que conté un percentatge de pol·len d’esbarzer del 20 % o superior. I la mel de trèvol de prat (Lotus corriculatus subsp. tenius) és la que es considera que conté un mínim del 30 % de pol·len d’aquesta planta venturera. S’ha de dir que la marca Mel d’m’-Mel de Menorca no està suficientment desenvolupada ara per ara, per la qual cosa no la trobarem al mercat.

La producció de mel per rusc pot variar molt d’uns anys a uns altres i, en qualsevol cas, està condicionada a la climatologia i al tipus de caixes que s’utilitzen. Una casa d’unes dimensions estàndards pot tenir entre 40.000 i 60.000 abelles ―per exemple, el model Lansgtroth pot contenir unes 45.000 abelles, mentre que el model Dadant en pot tenir unes 55.000― que, en el millor dels casos, poden arribar a produir 40 quilograms de mel a l’any. Tot i així, es pot considerar acceptable una producció d’entre 15 i 20 quilograms de mel per caseta i any.

Més ocasional és el consum i la comercialització de gelea reial, pròpolis i pol·len. La cera se sol reciclar i se sol canviar amb fulls de cera impresa nous, encara que també hi ha qui la utilitza per fer certs preparats i ungüents curatius. Més rar és l’ús del verí, que té propietats bactericides i efectes hemolítics i anticoagulants.

La mel de Menorca es produeix tant per a consum propi com per a la seva comercialització. En ser limitada, la producció es destina al mercat interior i, generalment, és el mateix apicultor qui distribueix el producte a les botigues. La mel de Menorca es ven en petits establiments de proximitat, en botigues especialitzades en productes naturals, en botigues gourmet o de producte local i en alguns supermercats. Els llocs que fan mel també poden vendre la seva producció a la botiga del lloc amb la resta dels seus productes. També n’hi ha que fan promoció i venda directa en fires i mercats agraris.

Per a la pràctica de l’apicultura es necessiten uns coneixements molts específics. Els dels apicultors van més enllà dels estrictament relacionats amb l’extracció i el tractament de la mel per al seu consum, i tenen a veure sobretot en el coneixement entorn del món de les abelles. Aquests insectes s’organitzen i tenen uns comportaments en comunitat força complexos, i l’abellerol els ha de conèixer per minimitzar el funcionament normal de l’apiari quan hi intervé. Ha de saber des de com s’organitzen els habitacles i les cel·les dintre d’un rusc fins als canvis en el comportament que es produeixen en aquests insectes en funció de la meteorologia. També ha de saber diferenciar els distints tipus d’insectes que hi ha en un rusc, ja que cada tipus té la seva funció en el desenvolupament de la colònia i els seus propis comportaments. Així, l’apicultor distingeix clarament les unes de les altres; és a dir, sap quines són obreres, defensores o nodrisses, identifica les reines, quines són abegots i tot el que envolta larves i cries.

Per obtenir una bona producció de mel l’apicultor ha de conèixer el cicle anual de les abelles i com ha d’actuar en cada estació de l’any per mantenir uns abellars saludables. També ha de saber dels canvis de comportament de les abelles en funció de la climatologia, ja que les abelles detecten els canvis de temps amb antelació; ha d’observar com es comporten a l’hora de planificar la recol·lecta de la mel i, consegüentment, esperar per fer-ho que faci bon temps i les abelles surtin a recollir nèctar i pol·len per destorbar-les el mínim possible. L’apicultor també ha d’afavorir l’òptima producció de mel mirant per la comoditat i el benestar de les abelles, i per açò ha de triar els llocs adequats com assentaments apícoles, tot tenint en compte que hi hagi floració abundant, que els recorreguts de les abelles siguin curts i que tenguin aigua a prop per beure, netejar-se i desinfectar-se.

L’apicultor ha de tenir també coneixements sobre les malalties que afecten les abelles i saber detectar-les, tot reforçant-los el sistema immunològic amb tractaments mèdics que evitin o tractin determinades malalties. I, finalment, l’abellerol ha de conèixer la geologia, la geografia i la climatologia del territori en el qual desenvolupa la seva activitat, així com les plantes i els seus cicles de floració.

Per al desenvolupament de l’activitat apicultora es necessiten, primer de tot, cases d’abelles, caixes, quadres i fulls de cera impresos. Per extreure la mel les eines són poques. Una de les eines de feina més importants és la indumentària. Quan l’abellerol s’atraca a les cases d’abella per extreure la mel s’ha de vestir amb una granota de dalt a baix per evitar les picades. El vestit de treball pot ser d’una sola peça o de dues, és de lona de color clar i tapa del coll fins als peus; les mans es protegeixen amb un parell de guants llarg de lona del mateix color, i per al cap i la cara s’utilitza una careta protectora de tela gruixada que envolta tot el cap i va fermada al coll, amb una tela metàl·lica de trama fina a la cara per tenir visibilitat, poder respirar i protegir-se contra les picades; mentre que els peus es cobreixen amb botes altes d’aigua.

Per a l’extracció de la mel les eines principals són: una caixa de llenya amb tapadora i dues anses, per anar-hi col·locant els quadres a mesura que es treuen de l’apiari i poder-se’ls endur; una espàtula o rasqueta metàl·lica, per fer palanca i separar les bresques si estan aferrades les unes amb les altres o per separar les caixes; un fumall o fumador, consistent en un pot cilíndric de metall amb una tapadora cònica foradada i amb una manxa de llenya i lona al lateral, per fer fum i endormiscar i fer sortir les abelles; un extractor, per treure un a un o de dos en dos els quadres dels caixons, i un raspall o espalmador, per espolsar les abelles que queden als quadres quan es treuen.

Si l’abellerol comercialitza la mel en botigues, l’espai on tracta el producte ha de complir els paràmetres i els controls sanitaris pertinents. Ha de ser un lloc higiènic, tancat i fàcil de fer net, raó per la qual les parets i el terra solen estar enrajolats i presenten registres a terra per a l’evacuació de líquids. Els instruments i el mobiliari han de complir també unes normes sanitàries estrictes, han de ser materials inerts, duradors (acer inoxidable, plàstic, xapa recoberta de pintura alimentària, etc.) i bons de fer net. Els estris principals són l’extractor centrífug o centrifugadora (elèctrica o manual), coladors o decantadors, ganivet o desoperculador i un dipòsit o madurador amb aixeta per emmagatzemar i deixar reposar la mel. A part, hi ha d’haver l’espai i els estris necessaris per envasar, etiquetar i guardar els pots de mel a l’espera de dur-los al client, tot complint amb la normativa vigent per a la mel i per als productes alimentaris en general.

Quan l’apicultor destina la mel produïda al consum familiar o a la venda directa a la menuda fora dels circuits comercials oficials, sense estar sotmesa a cap tipus de fiscalització ni control sanitari, les instal·lacions per processar la mel se simplifiquen, i tot esdevé més casolà.

Per altra banda, els abellerols han de tenir un espai o magatzem on guardar la provisió de caixes, quadres i fulls de cera, i per poder-los fer net. També necessitarà processar la cera sobrant. Els fulls de cera desoperculats i buidats de mel es fonen i es fa un pilot. A través de l’Associació Menorquina d’Apicultors, els associats envien les seves remeses de cera a una empresa especialitzada de la Península que les recicla a canvi d’una remesa proporcional de fulls impresos nous.

L’ens que aglutina la majoria d’abellerols menorquins és l’Associació Menorquina d’Apicultors. Es va fundar l’any 1985 amb l’objectiu d’agrupar els apicultors de l’illa per fer front a les malalties de les abelles, assessorar-los i facilitar-los l’accés a productes, eines i materials per al desenvolupament i la promoció de l’activitat apícola. És una societat sense ànim de lucre legalment constituïda, que es regeix per uns estatuts, i hi ha una junta directiva que renova els seus membres de manera periòdica i un grup de socis que es reuneixen com a mínim una vegada a l’any en assemblea general. En la junta directiva hi ha un president, un tresorer, un secretari i diversos vocals.

A través de l’associació s’organitzen reunions informatives, cursos de formació, assessorament i reciclatge en l’àmbit de l’apicultura, i iniciatives destinades al control sanitari dels apiaris i de la qualitat de la mel. A més, a través seu s’adquireixen els medicaments per tractar els apiaris i s’arreplega i es gestiona la cera de tots els seus afiliats perquè sigui reciclada i substituïda per fulls de cera nous. També edita el seu butlletí informatiu periòdic. Actualment l’Associació Menorquina d’Apicultors té uns 140 afiliats.

El col·lectiu d’abellerols menorquins està integrat pels qui s’hi dediquen com a hobbie, els no professionals i els professionals. Qui s’hi dedica com a hobbie sol tenir un apiari petit i practica l’activitat apicultora per a satisfacció personal i pel plaer de produir mel per a consum propi. Els no professionals solen combinar-ho amb una o altres activitats professionals. I els professionals estan donats d’alta en règim especial de treballadors autònoms (RETA) i desenvolupen la seva activitat com a apicultors. En qualsevol cas, tots ells es troben inscrits en el Registre d’Explotacions Apícoles de les administracions autonòmica i estatal.

En tots els casos, l’apicultor sòl ser el responsable de tot el procés de producció, des de tenir cura dels apiaris a extreure la mel, purificar-la, envasar-la, distribuir-la i comercialitzar-la.

En el Registre d’Artesans de Menorca del ram del menjar i del beure hi ha dos professionals apicultors amb la carta de mestre artesà (CMA) i dos més amb la carta d’artesà. El registre s’hauria d’actualitzar.

Productiu. Alimentari.

Significació simbólica/socioeconòmica:
Procés artesanal
Producte gastronòmic identitari
Promoció local

Significació simbòlica/socioeconòmica:
Des de temps immemorial l’home ha sabut aprofitar i posar al seu abast tots els recursos que li ha ofert l’entorn per sobreviure. La collita de mel es comença a realitzar en temps prehistòrics i neix com una pràctica de recol·lecció silvestre destinada a obtenir l’aliment de les abelles per al consum propi. Amb el temps, la recol·lecció de mel de seguers venturers esdevé una activitat que l’home és capaç de dirigir a la seva conveniència, a fi de tenir un subministre assegurat de productes apícoles. De la capacitat de domesticar una colònia d’abelles i de controlar la producció de mel per posar-la al servei de l’home neix l’apicultura fixista, el pas previ al sistema mobilista, que és la culminació del procés de millora d’aquest àmbit de producció, el qual ha estat altament desenvolupat pels beneficis per a la salut que s’atribueix a la mel i pel bon gust que té al paladar humà.

A Menorca, la producció de mel està documentada des d’antic, i en els últims segles ha estat una activitat complementària desenvolupada per la gent del camp per a l’autoconsum o per a la venda al mercat local. Tot i així, la mel de Menorca ha destacat per la seva qualitat, que s’ha atribuït a la variada flora silvestre que hi ha al camp i a la incidència de la mar i la salinitat de l’ambient, que li aporten un sabor molt característic. A part de la mel, de l’activitat apícola s’obté la cera que, tradicionalment, ha estat molt valorada, ja que és la matèria primera per fer espelmes per a la il·luminació, ciris i candeles per a usos religiosos, i per a la preparació de cosmètics i ungüents curatius. Avui, a més, l’activitat apícola proporciona altres substàncies que abans es descartaven, com la pròpolis, el pol·len o el verí, a més de la gelea reial, dels quals s’assegura també que són molt beneficiosos per a la salut.

El consum de la mel i de la cera per les seves propietats curatives i saludables ve d’antic, i ha generat una tradició que es reflecteix en nombroses pràctiques, algunes de les quals encara es mantenen vives, com la dissolució de mel en suc de llimona per ser ingerida o per fer gàrgares amb l’objectiu de curar el mal de coll, la mel a cullerades per atenuar l’afonia o la llet teba amb mel per als refredats, per exemple. L’ús de la mel en la gastronomia tradicional també forma part d’aquest llegat, amb plats típics com l’arrop, el carabassat o la mel i mantega de Tots Sants, que tenen en els productes elaborats per les abelles els seus principals ingredients; o l’ús de la mel com acompanyament de certs plats o elaboracions dolces i salades tradicionals, com el pa amb mel i mantega, el pa amb mel, els carabassons o les albergínies fregides amb mel, les orellanes amb mel, la sobrassada amb mel, el formatge tendre amb mel, la mel per mullar els bunyols o l’ús de la mel com ingredient de la tortada de les grans celebracions.

Altrament, el bon gust de la mel, l’agressiu mètode natural de defensa de l’abella, la seva laboriositat i capacitat d’organitzar-se en comunitat, i el fet que ha estat vinculada a la religió ―com a productora de la matèria primera dels ciris de les esglésies― han donat com a resultat un bagatge de creences, supersticions, refranys i expressions populars, transmès generació rere generació, que deixa de manifestat el vincle i la consideració que en la tradició ha tingut la comunitat envers les abelles. Algunes de les creences més esteses en temps enrere eren considerar que no s’havien de visitar els apiaris durant la setmana del Corpus Christi perquè les abelles estaven centrades en el res i que reaccionaven de manera molt violenta si se’ls interrompia, que era un gran pecat matar una abella o pensar que era especialment reprovable el fet de robar mel d’un abellar aliè.

Però l’activitat de les abelles no només ha estat positiva per a l’home, sinó que és clau per al medi ambient, ja que les abelles intervenen en la pol·linització i preserven la diversitat de la flora. A més, la pràctica apícola és apta per a l’entorn rural menorquí, és un tipus de producció harmoniosa i respectuosa amb el medi ambient i amb la natura, i és un sistema ancestral d’ús del sòl que participa directament dels principis de sostenibilitat i de preservació dels valors mediambientals que propugna la reserva de biosfera de Menorca.

Per altra banda, de l’apicultura deriva un producte de la terra, el seu consum afavoreix els productors locals i contribueix a la diversificació i al desenvolupament de l’economia menorquina, la qual cosa s’ha de considerar per a l’òptim desenvolupament de la societat menorquina del futur, tot tenint en compte que actualment l’economia insular se sustenta en el monocultiu del turisme i en el sector serveis. L’adquisició de producte de proximitat es fa especialment necessari ara ateses les conseqüències que en l’economia de l’illa provocarà la crisi sanitària de la covid-19. Altrament, la compra d’aliments de proximitat pot ser sinònim de consum responsable, ja que el sistema de producció, a diferència dels productes altament industrialitzats que copen els prestatges dels supermercats, no està tan mecanitzat, i tant en els processos de manipulació, envasat i etiquetatge com en els desplaçaments dels productors al lloc de venda, que són més curts, es consumeixen manco combustibles fòssils, amb el que açò comporta de contribució a la reducció de la contaminació i el deteriorament del medi ambient i d’atenuació de l’efecte hivernacle i del canvi climàtic.

L’existència d’un producte autòcton de qualitat i d’una cuina tradicional són elements que cada vegada són més valorats pel turista a l’hora de triar la seva destinació, i açò s’ha de valorar en els territoris que, com el cas de Menorca, tenen en el turisme el seu principal motor econòmic. La difusió del producte local i d’un receptari de cuina tradicional amb plats arrelats a la cultura i a la sociologia del lloc afegeixen un plus a la destinació i poden atreure un sector turístic que cerqui alguna cosa més que el sol i la platja .

En definitiva, el foment de l’activitat apícola pot contribuir al desenvolupament d’un model econòmic més sostenible, alhora que garantir les funcions ambientals i les externalitats que genera per al gaudi, el benestar i la salut de la comunitat.

Transmissió:
El saber de l’apicultor s’ha transmès, tradicionalment, en l’àmbit familiar, de pares a fills. D’una generació a una altra, i de la pràctica, s’han difós les tècniques i els coneixements sobre la collita de la mel, el cicles de producció, el comportament de les abelles, el funcionament de les colònies, els moments de floració, els llocs idonis per a la instal·lació d’assentaments apícoles i la incidència de la climatologia en la flora i en l’activitat de les abelles. Els professionals que avui dia es dediquen a Menorca a la producció de mel poden tenir antecedents familiars, però en la majoria dels casos s’hi dediquen per emprenedoria, voluntat i afany personal. Les activitats formatives i de reciclatge, l’intercanvi d’experiències amb altres apicultors, les publicacions especialitzades, els mitjans de comunicació i les plataformes digitals són altres vies d’aprenentatge que contribueixen a mantenir l’activitat i el saber dels abellerols.

Viabilitat / Riscos:
Al llarg de milers d’anys les abelles han desenvolupat les seves pròpies estratègies per combatre les amenaces que han aguaitat les seves colònies, fent front a tot tipus de malalties, paràsits, insectes i depredadors. Actualment, emperò, l’amenaça més gran a la qual les abelles es veuen sotmeses és la derivada de la pressió mediambiental que exerceix l’home en l’entorn. Les abelles han de fer front als efectes de la contaminació, als productes químics i els pesticides amb els quals es tracten el conreus i, sobretot, als canvis en els cicles de floració ―provocats per la reducció de les pluges i l’augment de les temperatures degudes al canvi climàtic― que tenen com a conseqüència l’empitjorament de l’estat de les poblacions, l’alta mortaldat d’abelles i la reducció de la seva producció. Si per si mateixa la producció apícola és inestable, és a dir, que pot variar d’uns anys a uns altres perquè està condicionada a la climatologia i als agents mediambientals, els efectes de la contaminació i del canvi climàtic no contribueixen a millorar-ne la situació, més tost al contrari, i és aquest un dels aspectes que més preocupa els apicultors d’avui dia. A més, amb la reducció de les poblacions es redueix l’activitat pol·linitzadora de les abelles, la reproducció de plantes amb flor disminueix i, a manco floracions, manco mel produïda i, per tant, manco aliment per a les seves comunitats, a la qual cosa també contribueix l’abandonament del camp i l’avanç de la marina o el cultiu de certs tipus de sembrats per part dels pagesos, que redueixen la varietat d’espècies florals amb les quals les abelles fan la mel.

Les exigències legals i sanitàries a les quals està sotmesa qualsevol activitat productiva relacionada amb el sector alimentari, el fet que que l’apicultura és una activitat que du implícit un cert risc ―les picades poden provocar al·lèrgies i reaccions greus en certes persones―, la forta competència que té el producte local davant l’altament industrialitzat que arriba de fora, la dedicació i les atencions que necessiten els ruscs per obtenir una bona producció de mel, les inestables xifres de producció, les limitacions del mercat local, els costos i la fiscalitat a la qual estan sotmesos els petits productors, són alguns dels aspectes que cal considerar entorn del panorama apícola menorquí si es vol garantir la seva pervivència futura. El model productiu i de consum al qual han de fer front els petits productors, la manca de relleu generacional i la complicada sortida professional que ofereix el sector alimentari en l’àmbit local són altres qüestions a tenir en compte.

En relació amb els hàbits de compra dels consumidors cal afegir que, en general, són variables i canvien amb rapidesa. Recórrer indistintament a les petites botigues de queviures, als mercats artesans, als supermercats de les grans cadenes o a la venda en línia, obliga els petits productors locals a anar-se adaptant constantment a aquests hàbits basculants, fet que pot esdevenir també una debilitat quan aquesta adaptació no es fa adequadament, i açò pot repercutir negativament en el consum de producte autòcton i de proximitat i, consegüentment, en la seva qualitat i permanència. Val a dir, també, que la mel de Menorca es pot considerar una exquisidesa, una delicatessen, i no és un producte barat, a l’abast de totes les butxaques, per la qual cosa el que, a priori, pot ser una fortalesa, a la llarga pot esdevenir una debilitat, perquè limita l’expansió d’aquest sector productiu si la comercialització se circumscriu a la venda directa en l’àmbit local.

En contraposició, la valoració del producte de proximitat entre certs sectors de la societat, les tendències del turisme cultural i gastronòmic, i la pràctica cada cop més freqüent d’hàbits alimentaris saludables, ofereixen un context favorable per al manteniment de la producció apícola; no debades, la mel de Menorca és molt valorada i la seva comercialització està garantida. De la mateixa manera, la qualitat de la mel de Menorca i, sobretot, els reconeguts i demostrats beneficis que tenen per a la salut els productes apícoles continua sent una de les principals fortaleses de l’activitat apicultora.

Valoració de l’individu / grup / comunitat:
Les abelles són insectes temuts per moltes persones, però l’educació i la gran quantitat d’informació que hi ha a l’abast de tots han incrementat la consciència envers la importància de les abelles en el manteniment dels ecosistemes i la biodiversitat del planeta. Els beneficis per a la salut que aporten els productes apícoles són molt ben valorats per la major part de la comunitat.

Mesures de salvaguarda preses pel grup / comunitat:
L’emprenedoria i la perseverança dels apicultors menorquins a mantenir la seva activitat, la promoció que fan alguns d’ells de la seva producció en fires i mercats d’àmbit insular, autonòmic, nacional i internacional, i el consum de mel de Menorca per part de menorquins i visitants ―per a consum privat o en l’àmbit de la restauració―, són les mesures més potents que du a terme la comunitat per a la pervivència de l’element.

El Consell Insular de Menorca té diferents línies d’ajuts destinades a donar suport i fomentar el producte local i, en el cas específic de la mel, l’any 2006 va crear la marca de qualitat Mel d’m’-Mel de Menorca, a la qual es poden acollir tots els productors que ho sol·licitin i que tenguin els condicionants que s’estableixen en el seu reglament. L’Administració insular també ha creat la marca Menorca Reserva de Biosfera, que és un distintiu de sostenibilitat que identifica i valoritza totes les empreses que desenvolupen la seva activitat econòmica a l’illa i que duen a terme iniciatives que contribueixen a la protecció del medi ambient, la cultura i la societat menorquines. Aquest segell representa un compromís amb l’illa de Menorca, ja que els productors, els artesans i els empresaris turístics que s’hi adhereixen es comprometen a desenvolupar la seva activitat seguint els criteris i els valors que regeixen la reserva de biosfera de Menorca. Per altra banda, hi ha el contracte agrari amb la reserva de biosfera (CARB), amb què l’Administració insular col·labora en el finançament de la recuperació d’elements etnològics en els llocs i que, a l’hora d’atorgar els ajuts, valora, entre altres coses, la tinença d’abellars a les finques.

L’ofici d’apicultor va ser inclòs l’any 1997 en el Repertori d’Oficis Artesans de les Illes Balears, de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears. El 2014, el Govern de les Illes Balears aprovà el Decret que regula els requisits per a l’obtenció de la Carta d’Artesà (CA), la Carta de Mestre Artesà (CMA) i la Carta de Mestre Artesà Honorífic (CMAH) per als oficis inclosos en el Repertori d’Oficis Artesans de les Illes Balears. Altrament, hi ha el Centre Artesanal de Menorca, as Mercadal, que gestiona la Fundació del Foment del Turisme de Menorca, que treballa en la promoció, la difusió i la dignificació dels oficis artesans i del producte artesà menorquí.

Les accions desenvolupades per diverses entitats locals de promoció de Menorca com a destinació gastronòmica i com a enclavament amb una gran tradició i riquesa culinàries, com ara les accions de difusió de l’Administració i de la Fundació del Foment del Turisme, o les que porten a terme amb activitats presencials o a través de les seves plataformes digitals l’associació Fra Roger. Gastronomia i Cultura, l’Associació de Periodistes i Escriptors Gastronòmics de les Balears o el Centre d’Estudis Gastronòmics de Menorca, entre altres agents locals, són algunes de les mesures que es porten a terme actualment.

Altres mesures són l’organització cada any d’Arrels-Fira de producte local i cuina de Menorca, la campanya de promoció del sector productiu insular «Made in Menorca», les experiències del programa Farmers Way de Sa Cooperativa del Camp de Menorca, les plataformes de venda en línia de productes alimentaris del sector primari Agroxerxa o la creació de la franquícia Farmers & Co. Menorca-Mallorca-Ibiza-Formentera per a la venda de producte local dintre i fora de Menorca, entre altres. Per altra banda, la declaració de Menorca com a Regió Gastronòmica Europea 2022 ofereix una excel·lent oportunitat per implementar projectes de promoció i salvaguarda del producte local i de la gastronomia menorquina.

Finalment, cal esmentar el projecte creat per l’enginyer alaiorenc Llorenç Pons que es desenvolupa a través de l’empresa francesa Mellisphera, amb col·laboració de l’Associació Menorquina d’Apicultors i el suport econòmic del Consell Insular de Menorca, d’aplicació de les noves tecnologies i del sistema de dades massives (big data) en el control i la millora de la gestió dels apiaris de Menorca.

Protecció jurídico-administrativa / reconeixement patrimonial:
No n’hi ha

Bibliografia:

• ALCOVER, Antoni Maria i MOLL, Francesc de Borja (1932-1962). Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 10 vol. Palma.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1887). La apicultura movilista en España. Guia de apicultura para el cultivo de abejas en colmenas á panales artificiales, y dedicada a los apicultores españoles. Imp. de M. Parpal. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1887). La apicultura movilista en España. Guía de apicultura para el cultivo de las abejas en colmenas por Francisco F. Andreu. Imp. de M. Parpal. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1888-1895). Revista apícola. Primera y única en España dedicada al desarrollo y programación de la Apicultura Movilista. Fundada y dirigida por Francisco F. Andreu. Imp. Fábregues y Orfila / Imp. de M. Parpal. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1888). Real establecimiento de apicultura Francisco F. Andreu. Catálogo para 1888. Imprenta y Litografía de los Suc. de N. Ramírez. Barcelona.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1889). Real establecimiento de apicultura Francisco F. Andreu. Catálogo para 1889. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1889). Real establecimiento de apicultura Francisco F. Andreu. Premiado con tres medallas de oro en la Exposición Universal de Barcelona. Catálogo para 1889. Imp. de Fábregues y Orfila. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1890). Guia del apicultor español ó sea 2ª edición de La apicultura movilista en España notablemente aumentada por Francisco F. Andreu. Establecimiento tipográfico de Fábregues y Orfila. Maó.
• ANDREU FEMENÍAS, Francisco F. (1921). Guía del apicultor español. Guia de apicultura movilista para el cultivo de las abejas en las colmenas a paneles artificiales y movibles según los sistemas más modernos, ilustrada con grabados y dedicada a los apicultores españoles. Estación Tipográfica de M. Sintes Rotger. Maó.
• ARMSTRONG, John (1752). The History of the Island of Minorca. [N’hi ha una reedició de J. Vidal i S. Sapiña de 1930 i reeditada per Edicions Nura el 1978].
• ASSOCIACIÓ MENORQUINA D’APICULTORS (1985-2013). Butlletí informatiu d’apicultura. Revista trimestral. Associació Menorquina d’Apicultors. Ferreries.
• AUTORS DIVERSOS (1999). «Antropologia I». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIV. Obra Cultural de Menorca. Menorca.
• BALLESTER, Pedro (1973). De Re Cibaria. Cocina, pastelería, repostería menorquinas. Editorial Sintes, SA. Barcelona [Original publicat el 1923].
• CAMPS, Antoni i SINTES, Helena (1996). Apicultura tradicional de Menorca (1800-1950). Monografies Etnològiques del Museu Municipal de Ciutadella, 2. Institut Menorquí d’Estudis i Ajuntament de Ciutadella de Menorca. Menorca.
• CAMPS, Antoni i SINTES, Helena (1999). «Antropologia I. Apicultura». Enciclopèdia de Menorca, vol. XIV. Obra Cultural de Menorca. Menorca. Pàg. 228-231.
• CAMPS I MERCADAL, Francesc (1923). «Las abejas y sus productos en la creencia popular de Menorca». Revista de Menorca. Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó. Maó. Pàg. 113-116.
• CARBONELL, Martí; ORFILA, Àngel i MARQUÈS, Miquel Àngel (2011). Oficis artesans a l’illa de Menorca (Material per a l’exposició sobre els artesans de l’illa de Menorca per al Centre Artesanal des Mercadal). Centre d’Estudis Locals d’Alaior, Programa de Suport a la Xarxa de Reserves de Biosfera Espanyoles i Centre Artesanal de Menorca. Menorca.
• CRANE, Eva (1980). A book of honey. Oxford University Press. Oxford.
• D’ÀUSTRIA, Lluís Salvador (1890-1891). Die Balearen in Wort und Bild Geschildert. Die Inseln Menorca. 2 vol. Leipzig. [Hi ha una traducció al castellà de la Caixa de Balears “Sa Nostra” de 1980, i una traducció al català, del Govern de les Illes Balears, “Sa Nostra” i Grup Serra, de 2003 (8. vol.)].
• HERNÁNDEZ SANZ, Francesc (1908). Compendio de geografía e historia de la isla de Menorca. Maó.
• LINDEMANN, C. F. H. (1786). Geographische und Statistische Beschreiburg der Inseln Minorka. Leipzig. [existeix una traducció al català de l’Institut Menorquí d’Estudis de 2002].
• MOLL, Marc (2003). Medicina popular menorquina. Segles XVI-XXI. Plantes, animals, minerals i altres modalitats curatives. Col·lecció Arbre del Mar, 11. Edicions Documenta Balear. Palma.
• PONS, Joan (1984). Dites i refranys menorquins. Quaderns de Folklore, 17-18-19-20. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
• PONS, Josep (1992). Refranyer popular. Quaderns de Folklore, 50. Institut Menorquí d’Estudis i Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.
• RIUDAVETS TUDURÍ, Pere (1888). Historia de la isla de Menorca. Establecimiento Tipográfico de B. Fábregues. Maó.
• ROGER, Fra Francesc (1993). Art de la cuina. Llibre de cuina menorquina del segle XVIII. Col·lecció Capcer, 12. Institut Menorquí d’Estudis i Sa Nostra. Menorca
• SERRA, Josep (dir.) (1987). Medicina popular I. Remeis casolans o pagesos de Menorca per a malaties. Quaderns de Folklore, 27-28. Col·lectiu Folklòric Ciutadella. Ciutadella de Menorca.

Participació del grup o comunitat en l’aportació de dades:
Per a la realització d’aquesta fitxa, s’ha comptat amb els testimonis de vells apicultors que conegueren i utilitzaren els mètodes apícoles tradicionals de Menorca i l’escassa bibliografia que hi ha sobre el tema. Per a una visió actual de l’apicultura a Menorca s’ha comptat amb les aportacions i les experiències d’alguns membres de l’Associació Menorquina d’Apicultors i, sobretot, les explicacions de Miquel Àngel Anglada Marquès (Mel i Untis), que ha assessorat en la redacció de certs camps de la fitxa.

Investigadors:
Antoni Camps Extremera

Redactor/a de la fitxa:
Antoni Camps Extremera

Validador/a:
Equip de treball de l’IPCIME

Projecte/Recerca:
Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de Menorca (IPCIME). 2a fase (2019-2020). Consell Insular de Menorca, Institut Menorquí d’Estudis i Agència Menorca Reserva de Biosfera.

Data de realització:
10/11/2020

Darrera actualització de la fitxa:
11/11/2020